Comencem a publicar ressenyes que ja porten una mica (o molt) de temps publicales. La primera: l’excel·lent ressenya de Pere Antoni Pons al diari en català de les Illes, publicada al suplement de cultura el 4 d’abril de 2009.
El malestar en la cultura catalana
Si El malestar en la cultura catalana, de Josep-Anton Fernàndez, no ha estat un dels títols més comentats i debatuts del que duem fins al moment de temporada literària, no és perquè no tracti temes controvertits i d’actualitat permanent des d’una perspectiva agosarada i lúcida, sinó perquè la complexitat del pensament de l’autor és d’una tal densitat i envergadura que difícilment resulta assequible per a una majoria àmplia de lectors i, alhora, difícilment s’adequa als debats sovint reduccionistes i apriorístics del bulliciós dia a dia mediàtic. L’assaig de Fernàndez, però, hauria de tenir un lloc en la biblioteca de tots aquells lectors interessats en els processos políticoculturals que han afectat Catalunya i la cultura catalana durant l’últim quart del segle XX (i, per extensió, durant els anys que duem de segle XXI).
L’òptica i les eines amb què Fernàndez elabora el seu assaig són els propis dels estudis culturals, una disciplina acadèmicointel·lectual que, segons la definició de Simon During que adopta l’autor, es basa en una “anàlisi compromesa de la cultura”, que “no és neutral pel que fa a les exclusions, injustícies i prejudicis que observa”. Fernàndez mostra les seves cartes des de la introducció: “Aquest compromís amb la política de l’emancipació es tradueix, en el meu cas, en una posició sobiranista i d’esquerres, feminista i antihomofòbica”. Més endavant, encara afegeix: “La meva anàlisi es fonamenta en una varietat de discursos teòrics provinents de la filosofia, la sociologia, la comunicació, la psicoanàlisi, el feminisme i la teoria queer”. La vocació de Fernàndez és, en aquest sentit, pionera: aquest llibre hauria de ser una mena de tret de sortida oficiós a l’encara embrionària disciplina dels Estudis Culturals Catalans, de la qual ell ja fa classes a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. [nota: en realitat treballo a la UOC]
Segons Fernàndez, els dos malestars que afecten la cultura catalana estan relacionats “amb una doble experiència de subordinació”: d’una banda, la subordinació nacional a Espanya, i de l’altra, “la dependència de la cultura respecte al camp de poder subaltern”. Aquest doble malestar, però, transcendeix els desficis particularistes i s’inclou en un marc molt més general: “són la manifestació d’una crisi postmoderna de models culturals”. Un dels temes principals que Fernàndez analitza al present volum és el procés de normalització cultural que va emprendre la cultura catalana al final del franquisme, un procés que havia de permetre lligar políticament el present amb el passat, alhora que havia de corregir les malvestats del franquisme i convertir la cultura catalana en una cultura normal, i la identitat catalana en una identitat legítima, neutra, assumible per tothom.
Un dels aspectes més interessants del llibre de Fernàndez és l’anàlisi que fa de la crisi dels discursos de legitimació de la cultura catalana. Aquesta deslegitimació es deu, d’una banda, a la mercantilització que ha viscut la cultura durant la segona meitat del segle XX, que ha desconcertat els agents culturals catalans formats durant el resistencialisme antifranquista, i de l’altra, a una “feble capacitat legitimadora de les estructures polítiques de l’autonomia”, incapaces de contrarestar les violències simbòliques abocades des d’Espanya, les quals acaben fent possible desqualificacions en bloc de la cultura catalana, de l’estil de “la literatura catalana no val res”. Fernàndez fa evident un fet que sovint s’obvia, i és que la qualitat i el prestigi de la cultura sempre és minat o reforçat per la potència política en què la cultura en qüestió s’inclou. En unes altres paraules: si Proust o Faulkner haguessin estat catalans, molts espanyols els considerarien escriptorets provincians i sense substància.
Al llarg del llibre, Fernàndez demostra una versatilitat intel·lectual molt notable, que el capacita per analitzar els discursos de l’espanyolisme més rampant, les ambigüitats covardes o calculades del pujolisme, algunes polèmiques literàries que han sacsejat durant els últims anys el panorama literari català, i fins i tot algunes sèries de televisió com Oh Espanya! El resultat és un llibre de lectura laboriosa i exigent, però molt útil i interessant.
